diumenge, 17 de maig del 2009

Una reflexió, després de 9 anys...

Semblava que no arribaria mai el moment, però el temps s'acaba ja. Cada dia que passa, a partir d'ara, és un adéu: l’últim festival, la última excursió, l'últim examen, la última diada esportiva...

Als ulls de la meva filla, aquesta nit, s'hi reflectia la nostàlgia. - Tan de bo sempre tinguis nostàlgia de tot el que et passi, perquè això voldrà dir que ho has viscut intensament, i que has gaudit. - Sé que no és pas un consol, ni tampoc dir-li que arribaran coses millors, i que la vida és un constant entrar i sortir de moments amb matisos de tota mena; sé que de sobte m'he convertit en la meva mare 30 anys més jove dient-me coses que no em serveixen de res. Però ho he fet perquè ara soc la mare, i perquè potser és l'únic recurs que tinc, les paraules, i també el silenci després.

Han passat 9 anys, i avui torno a tenir ganes d'escriure aquí, després d'un cert temps. Però no per anunciar una diada, o una conferència, sinó per recordar que han passat ja 9 anys, i que jo també he crescut com a persona. Vaig començar com a mare volcada, dedicada, apassionada per qualsevol cosa que tingués a veure amb l'educació dels meus fills, com, dedueixo, cadascuna de les persones que llegeixen aquest bloc. Tanmateix, reconec, que vaig anar perdent “fuelle” gràcies a noves onades de gent engrescada, però sí he anat guanyant seguretat, solidesa, i tranquil•litat.

I ho vull agrair, no només al personal de l'escola de dalt a baix, que sempre ha estat al nostre costat, sinó també als pares i mares amb els que hem compartit tota mena de moments, accions, alegries i preocupacions; i per suposat al nens i nenes de la classe, genials i únics.

Encara em queden anys a l'escola :). Però el primer moment, és sempre el que més sorprèn. Per això aquesta entrada, que està oberta a altres reflexions que de ben segur seran interessants de compartir.

Aprofito per convidar-vos a veure el mini reportatge de la diada lúdico-esportiva del passat 16 de maig, i de pas agrair-vos la vostra presència. I dir-nos a nosaltres, ja pares i mares de 6è, que som... deixem-lo en "guays" :)


4 comentaris:

Laia ha dit...

Comparteixo tot el que dius... tinc la sensació que, juntament amb els nostres fills, tanquem una porta per obrir-ne una altra.
La vida és això, no?
Veig en aquests nois i noies una certa tristor, perquè deixen un lloc i unes persones que han estat molt importants per a ells, però també veig una gran il·lusió per viure les experiències que els esperen darrere aquesta altra porta.

Anònim ha dit...

Em sumo a tot el que heu dit ... realment vam tornar a casa contents pensant en tots vosaltres i en totes les estones que hem compartit
Gràcies. Ha estat una diada original, molt treballada i participativa. Tot un èxit, i el millor de tot, el record de tota una etapa. Endavant i molta sort per a tots.

Roser

Anònim ha dit...

Ha passat molt de temps des de que van començar aquí, a SJO,i mai els podrem oblidar perquè els hem vist créixer. Jo ja tinc nostalgia només de pensar en el proper curs, quan no els vegi pel passadís, no em vingui algú a fer una abraçada. Els portaré sempre dins meu, impossibles d'oblidar. Els duré a tots al cor sempre i costarà fer-se a la idea de que el proper any no els tindré aprop.Els recordarem amb tristesa perquè marxen però també amb una gran alegria, per haver compartit amb ells moments únics:xerrades, exploracions pel bosc, buscant gamusinos les nits de colònies, discussions i acords. Em ve a la ment un moment molt especial que potser ells no recorden: d'excursió, em vaig asseure a la gespa i al davant contemplava el cel i pocs núvols, la natura, el sol que venia de cara... i ells s'hi van anar afegint, s'asseien al costat, sense dir res, ens miràvem i somreiem, callats, no calien paraules, érem allà, units, vivint un moment preciós en un lloc desconegut.

Anònim ha dit...

Al llegir aquests pensaments que esteu posant, em venen els records dels mesos abans de entrar a Sant Josep Oriol on els dubtes rondaven per les converses amb la meva dona: Serà un bon cole, es sentirà a gust aquí, la encertarem o ens equivocarem? Els mateixos pensaments ens tornen a rondar ara i per lo tant els mateixos dubtes. Però ara al menys tenim una vivència que abans no teníem i per lo tant una experiència.
Des de aquella entrada a P3, fa 9 anys, han passat moltísimes coses i moltísimes experiències, tant per nosaltres com per els nostres fills.
Experiències que a nosaltres ens han format com a pares i als nostres fills com a persones, experiències que ens deixaran uns records que perduraran al llarg dels anys i que mai oblidarem.
Però tenim que deixar pas a que els nostres fills experimentin noves sensacions, coneguin nova gent i se endinsin en el món de la adolescència.
I esperem que aquest anys de formació, a Sant Josep Oriol, com ha persones els serveixi per superar aquestes noves etapes... però no ho dubteu, patirem perquè es el que ens toca. Per nosaltres van patir els nostres pares i nosaltres patirem per els nostres fills. I esprem que al final del llarg camí, siguin el que siguin professionalment, podem estar orgullosos de ells i pensar que hem tingut uns bons fills.
I finalment es te que donar gràcies a les persones que mes hores han dedicat a les activitats de la escola i de la classe i, també a les que han dedicat menys temps però que han ajudat en algun moment que una activitat, un vestit pel festival, una festa o sigui el que sigui, hagi sigut possible.
I ara si, finalment també es te que agrair el paper del professorat. No sempre haurem estat d’acord amb els mètodes, criteris o maneres de fer o dir. Tots tindrem les nostres preferències a l’hora de escollir quin pot haver sigut el millor professor, però segur que tots valorem la tasca que han tingut per intentar que per damunt de tot els nens hagin pujat com ha persones.
Sniff, sniff, sniff... i en aquestes hores tardanes, de una negre nit embrutada només per el tentinegi de un parell de estrelles que es colen per la foscor, li dono al enter del teclat i veig com desapareix aquest missatge a la immensitat insondable de Internet. Espero que també trobi el seu camí i algú el pugui llegir per plorar o, millor per riure.

Carles i Olga